dimarts, 1 de novembre del 2011

Boig perillós

Al llarg dels anys i dels quilòmetres m'he trobat amb algunes actituds de gent que deu estar –de debò– malament del cap i que han generat alguns casos similars. És gent francament perillosa. Afortunadament, m'ha passat poques vegades i, per tant, puc recordar-les totes: queden gravades. El darrer cap de setmana en vaig patir una d'aquestes.

Baixava de Camprodon a Ripoll. Nissan Terrano II de primera generació, amb els seus anyets, motor de cent cavalls, conductor i tres passatgers. Ho dic perquè, com podeu veure, no parlo precisament d'un cotxe de curses. Anava a uns noranta per hora, límit de la via, més avall de Sant Pau de Segúries. Davant tenia un vehicle, un Mazda blanc, força més lent, al qual li vaig calcular uns seixanta o seixanta-cinc per hora, no més. Recta amb visibilitat, intermitent, l'avanço sense ni haver de prémer més el gas (de ben lluny venien cotxes de cara, però hi havia espai i temps més que de sobres), intermitent a la dreta, em reincorporo al meu carril i me n'oblido.

Vaig mantenir el mateix ritme (si alguna cosa m'agrada conduint és la regularitat) i, cosa d'un quilòmetre més endavant, el Mazda se m'acosta a alta velocitat, m'avança com un llamp i ben poc després es torna a posar a velocitat lenta. No em vaig atrevir a tornar a avançar-lo. Després va donar un cop de gas i se'm va allunyar, com per demostrar que ell sí que en sap (sí que en sap, de què???). Per un moment vaig pensar que quan l'havia passat potser parlava pel mòbil (algun dia escriuré un post sobre els mòbils dels nassos) i ara recuperava el seu ritme normal. Però m'equivocava: jugava amb mi. Una mica més enllà, m'esperava a molt baixa velocitat i m'increpava amb les mans, em feia gestos que no vaig –no vam– entendre. L'únic que havia fet jo era avançar-lo! Amb les persones que m'acompanyaven (i en això us asseguro que no m'haurien mentit) vam estar d'acord que el meu avançament havia estat net, impecable, de llibre. No hi havia hagut cap perill i no li havia d'haver resultat cap molèstia. Però aquell energúmen del Mazda s'havia picat i a la recta llarga d'abans de la Colònia Llaudet no em deixava anar a més de quaranta. Evidentment, provar d'avançar en aquelles condicions era impossible: un sol cop ho vaig insinuar –intermitent i sortir una mica– i ell va accelerar prou com perquè jo no ho tornés a intentar. Fins a Sant Joan de les Abadesses va continuar el joc d'aquell estúpid. Si jo afluixava per deixar metres entre tots dos, ell gairebé s'aturava, repetint els seus gestos irats.

Ho reconec, vaig caure en el seu parany, li vaig fer alguna ràfega i li vaig tocar el clàxon (el meu dipòsit de paciència no té la capacitat del de Gandhi i crec que pràcticament tothom hauria fet com jo). Finalment, ja a Sant Joan, vaig tombar per un carrer lateral quan ell ja l'havia passat de llarg. D'aquesta manera ens separàvem i ell no tenia possibilitat de seguir-me.

Vaig fer una mica de marrada per dins del poble i vaig sortir a la carretera més endavant. El vaig veure ben lluny, però jo encara patia: la meva intenció era dur un ritme una mica més lent, però, i si tot i així el tornava a atrapar abans d'arribar a Ripoll? Per sort, davant meu es va incorporar a la carretera un cotxe dels mossos que baixava com si vingués d'Ogassa. Benvingut!: no vaig pensar en avançar-lo en cap moment (tot i que legalment, per la velocitat que duia, ho hauria pogut fer). Aquells mossos no saben l'efecte balsàmic que van causar en mi. Gràcies, agents!

Força estona després, passejant pel mercat de Ripoll, encara tenia un rau-rau al pit, una sensació de malestar. L'actitud, no sé si d'un imbècil o d'un idiota (correspon als professionals determinar el grau de malaltia d'aquest home) hauria pogut ocasionar una desgràcia a la carretera. Això sí, ell es devia sentir molt satisfet: un tot terreny antic no l'havia pogut passar davant. Pobra satisfacció d'un pobre sonat! Sonat perillós, això sí.

Normalment acabo els posts amb un "però com a mínim" dirigit a qui té la mala actitud. En aquest cas, com que a un boig no m'hi puc dirigir amb esperança de millora, el "com a mínim" va dirigit a mi mateix i a tots els qui us trobeu aquesta mena de sonats a la carretera: no caigueu en el seu joc, no feu ràfagues, no toqueu el clàxon, no us poseu nerviosos… Paciència. Ja ho sé, és difícil. No us dic que sigueu Gandhi, però com a mínim...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada