De cara. Quina cara!

Normalment es fan molts i molts quilòmetres, molts i molts trajectes, sense que passi res destacable. Per sort. Imagineu-vos que cada vegada que agafeu el cotxe, o la moto, o aneu a peu a algun lloc, us passés alguna cosa o tinguessiu algun ensurt més o menys seriós. Segurament us quedaria una sensació ben desagradable dins vostre i pensaríeu que el món s'ha tornat boig. Doncs així és com em vaig quedar jo l'altre dia, després del show del boig perillós (vegeu post anterior) i del que em va passar quan ja era a Ripoll. Dues bestieses en un trajecte de menys de trenta quilòmetres!

Quan surts de Ripoll, en sentit Barcelona, a mà esquerra, hi ha una zona amb un Lidl, un AutoEquip amb gasolinera, i un garden. Per anar-hi, tot just surts de la rotonda, prens un desviament a la dreta –una mena de carretereta paral·lela a la principal– que et porta a la cruïlla. Fas un stop, creues la carretera principal per un espai ben indicat i ja ets a la gasolinera.

És una manera d'evitar que els cotxes que vulguin girar a l'esquerra s'aturin enmig de la calçada. Problema: d'aquesta manera, el que vol girar a l'esquerra ha de creuar tota la carretera i ha de vigilar tots dos sentits. Fóra més assenyat obrir un carril central per als qui vulguin girar a l'esquerra (com es fa en molts altres llocs) i que el carril principal vagi una mica més per la dreta (lloc físic n'hi ha). Així, qui tomba només hauria de vigilar els que vénen de cara.

Però, vaja, les coses són com són i no com voldríem. El cas és que prenc el desviament, faig el trosset de carretereta paral·lela i m'aturo a l'stop. Hi havia força trànsit en tots dos sentits i va ser una aturada llargueta. Mirant a dreta i esquerra, finalment vaig trobar el forat per passar, arrenco i, de sobte, un cotxe en sentit contrari se'm posa davant, al lloc per on jo hauria de sortir de la carretera. Vaig fer una ràpida maniobra evasiva i vaig haver d'entrar a la gasolinera per on entren els que venen del sud.

Aquell gamarús, que volia agafar la carretera en sentit sud, s'havia saltat un clamorós senyal de sentit obligatori i vam estar a punt de topar de cara! Tot per estalviar-se dos-cents metres. El que hauria hagut de fer per anar en sentit Barcelona és fer com si tornés a Ripoll i, a la rotonda, girar cua. La rotonda és allà mateix, a no res de distància! No és tan difícil.

El vaig veure sortir cap avall i em vaig quedar amb les ganes de saber si era un boig (estadísticament no tocava, tot just feia un quart que me n'havia trobat un), un espavilat o, senzillament, un inútil. Així que no li demano que no estigui tan sonat, que no sigui tan llest o que no sigui tan inepte, però com a mínim...

Nota: No em queden cap ganes de tornar a tenir un dia com aquest; crec que ja he complert de sobres amb els capricis de l'estadística.

 

En aquest croquis, el cotxe A sóc jo, el B és l'altre, cap a dalt tindríem Ripoll i cap a baix, Barcelona. La fletxa negra és la meva ruta prevista i la groga indica com me'n vaig haver de sortir per evitar la topada frontal.

Boig perillós

Al llarg dels anys i dels quilòmetres m'he trobat amb algunes actituds de gent que deu estar –de debò– malament del cap i que han generat alguns casos similars. És gent francament perillosa. Afortunadament, m'ha passat poques vegades i, per tant, puc recordar-les totes: queden gravades. El darrer cap de setmana en vaig patir una d'aquestes.

Baixava de Camprodon a Ripoll. Nissan Terrano II de primera generació, amb els seus anyets, motor de cent cavalls, conductor i tres passatgers. Ho dic perquè, com podeu veure, no parlo precisament d'un cotxe de curses. Anava a uns noranta per hora, límit de la via, més avall de Sant Pau de Segúries. Davant tenia un vehicle, un Mazda blanc, força més lent, al qual li vaig calcular uns seixanta o seixanta-cinc per hora, no més. Recta amb visibilitat, intermitent, l'avanço sense ni haver de prémer més el gas (de ben lluny venien cotxes de cara, però hi havia espai i temps més que de sobres), intermitent a la dreta, em reincorporo al meu carril i me n'oblido.

Vaig mantenir el mateix ritme (si alguna cosa m'agrada conduint és la regularitat) i, cosa d'un quilòmetre més endavant, el Mazda se m'acosta a alta velocitat, m'avança com un llamp i ben poc després es torna a posar a velocitat lenta. No em vaig atrevir a tornar a avançar-lo. Després va donar un cop de gas i se'm va allunyar, com per demostrar que ell sí que en sap (sí que en sap, de què???). Per un moment vaig pensar que quan l'havia passat potser parlava pel mòbil (algun dia escriuré un post sobre els mòbils dels nassos) i ara recuperava el seu ritme normal. Però m'equivocava: jugava amb mi. Una mica més enllà, m'esperava a molt baixa velocitat i m'increpava amb les mans, em feia gestos que no vaig –no vam– entendre. L'únic que havia fet jo era avançar-lo! Amb les persones que m'acompanyaven (i en això us asseguro que no m'haurien mentit) vam estar d'acord que el meu avançament havia estat net, impecable, de llibre. No hi havia hagut cap perill i no li havia d'haver resultat cap molèstia. Però aquell energúmen del Mazda s'havia picat i a la recta llarga d'abans de la Colònia Llaudet no em deixava anar a més de quaranta. Evidentment, provar d'avançar en aquelles condicions era impossible: un sol cop ho vaig insinuar –intermitent i sortir una mica– i ell va accelerar prou com perquè jo no ho tornés a intentar. Fins a Sant Joan de les Abadesses va continuar el joc d'aquell estúpid. Si jo afluixava per deixar metres entre tots dos, ell gairebé s'aturava, repetint els seus gestos irats.

Ho reconec, vaig caure en el seu parany, li vaig fer alguna ràfega i li vaig tocar el clàxon (el meu dipòsit de paciència no té la capacitat del de Gandhi i crec que pràcticament tothom hauria fet com jo). Finalment, ja a Sant Joan, vaig tombar per un carrer lateral quan ell ja l'havia passat de llarg. D'aquesta manera ens separàvem i ell no tenia possibilitat de seguir-me.

Vaig fer una mica de marrada per dins del poble i vaig sortir a la carretera més endavant. El vaig veure ben lluny, però jo encara patia: la meva intenció era dur un ritme una mica més lent, però, i si tot i així el tornava a atrapar abans d'arribar a Ripoll? Per sort, davant meu es va incorporar a la carretera un cotxe dels mossos que baixava com si vingués d'Ogassa. Benvingut!: no vaig pensar en avançar-lo en cap moment (tot i que legalment, per la velocitat que duia, ho hauria pogut fer). Aquells mossos no saben l'efecte balsàmic que van causar en mi. Gràcies, agents!

Força estona després, passejant pel mercat de Ripoll, encara tenia un rau-rau al pit, una sensació de malestar. L'actitud, no sé si d'un imbècil o d'un idiota (correspon als professionals determinar el grau de malaltia d'aquest home) hauria pogut ocasionar una desgràcia a la carretera. Això sí, ell es devia sentir molt satisfet: un tot terreny antic no l'havia pogut passar davant. Pobra satisfacció d'un pobre sonat! Sonat perillós, això sí.

Normalment acabo els posts amb un "però com a mínim" dirigit a qui té la mala actitud. En aquest cas, com que a un boig no m'hi puc dirigir amb esperança de millora, el "com a mínim" va dirigit a mi mateix i a tots els qui us trobeu aquesta mena de sonats a la carretera: no caigueu en el seu joc, no feu ràfagues, no toqueu el clàxon, no us poseu nerviosos… Paciència. Ja ho sé, és difícil. No us dic que sigueu Gandhi, però com a mínim...

Elèctrics en quatre anys?

Aquest post no parla de trànsit estrictament. Parla d'uns protagonistes importants del trànsit: els vehicles. I és que d'un temps ençà llegim i escoltem notícies relacionades amb la contaminació i amb les bondats miraculoses dels cotxes i motos elèctrics. Vagi per davant que no tinc res en contra de la recerca i la utilització d'energies que ens permetin fer més habitable aquest planeta, però en la campanya actual en contra del dièsel percebo una certa pudor de socarrim. Vaja, que n'hi ha uns que s'han pintat de verd amb la intenció de fer negoci a costa de la credulitat de la gent.

Ara resulta que els polítics responsables d'això del trànsit i la contaminació (segurament influïts per seriosíssims estudis –neutrals i gens dirigits–, patrocinats per importants empreses del ram dels electrons) estan amoïnats perquè un 80% de la gent de Barcelona no té cap intenció de comprar un cotxe elèctric ens els pròxims anys. Ostres, només faltaria! A mi un 80% em sembla molt poc, la veritat. Què volen aquesta gent? Què representa que hem de fer? Hem de llençar el cotxe que tenim, llençar allò que funciona, allò que amb un cost relativament econòmic (i no estic dient que els tallers siguin barats, i molt menys els tallers oficials) es pot reparar i ajustar per deixar-ho funcionant de manera correcta (segons els paràmentres de quan es va fabricar), allò que en el moment de la seva fabricació ja va representar un cost mediambiental important (costos energètics i de contaminació per fabricar-ne els plàstics, els metalls, etc...)? Hem de llençar el nostre cotxe de gasolina (o, pitjor, el dimoni, el dièsel, vade retro!!) i comprar-ne un d'elèctric? 

Quina bajanada! Si fem cas a aquesta campanya, generarem en poc temps piles de residus de màquines que encara podrien funcionar perfectament (on posarem tots els cotxes "bruts" que llençarem de cop?) per fabricar en massa un munt de cotxes elèctrics que s'abastiran d'electricitat generada de manera majoritàriament contaminant i que arribarà a les poblacions per torres que destrossaran encara més els paisatges. Us sona allò de "No a la MAT!"? Doncs ja m'ho explicareu quan la majoria de cotxes siguin elèctrics. Per no parlar del perill que pot representar multiplicar per 100.000 (per posar una xifra que estimo moderada) la quantitat de bateries en desús.

I, això, a més, ens ho volen fer fer en temps de crisi, quan el que cal és reduir despeses i no jugar a fer veure que som rics. No es pot pretendre imposar una transició d'aquesta mena en quatre o cinc anys (i encara menys en els pròxims quatre o cinc anys). Potser en vint, vint-i-cinc, o trenta... No demano als manaires que retirin els seus plans d'afavorir els vehicles elèctrics, però sí que pensin en la gran quantitat de gent que no està per despeses de nou ric. No els dic que no ho facin, però com a mínim...

 

--------
NOTA: Sí, com us podeu imaginar, tinc un cotxe dièsel –de fet, un parell– als quals no tinc cap intenció de jubilar en els propers anys: tenen un munt de quilòmetres, però funcionen perfectament. I no està la cosa per anar llençant.

Accessori

Un equip d'ombres

Tornàvem cap a casa després de passar el dia amb uns amics del Berguedà. Nit tancada. Carretera? L'estreta i corbadíssima C-26, a l'alçada de Vilada. De fet, tot just havíem deixat enrere els últims llums del poble. Encara duia les curtes, quan em va semblar veure que davant nostre es movia alguna cosa, segurament un animal, un senglar, potser, o un gos. Jo no anava ràpid –sort– i vaig tenir temps d'afluixar –gairebé d'aturar-me– i de posar les llargues per veure què era allò. Un paio! Era un tio corrent per la dreta de la carretera sense cap mena de senyal, cap llum, res que el fes visible! Encara pitjor! Una mica més endavant, en grup, en pinya més aviat, desordenats, trotava una colla de xicots com el primer, calça curta i ritme atlètic –uns més que altres– un equip d'ombres que sorgien de la foscor. Un dos un dos un dos… Encara un d'ells –amable– em va fer un gest per indicar que els avancés. A bon lloc! Curtes per no emprenyar i els vaig seguir al seu ritme un moment, sense avençar-los. Només ho vaig fer després d'assegurar-me que no venia ningú de cara darrera d'una corba sense visibilitat. Més endavant vaig veure que a mà dreta hi havia una instal·lació esportiva amb els llums encesos que els devia esperar.

Devia ser el Vilada Futbol Club que estava d'entrenament. Els nois feien running (ara de córrer se'n diu fer running, com d'anar d'excursió se'n diu fer trekking, o de beure aigua se'n diu hidratar-se) per la carretera. La tàctica és esplèndida si el que pretén l'entrenador és no presentar-se al següent partit –potser perquè l'adversari és un equip temible– amb l'excusa que mitja plantilla és a l'hospital, atropellada. Perquè, si en comptes d'anar jo com anava, arriba a venir algú més de pressa –que pot passar–, o més distret –que pot passar–, o amb pitjor vista –que pot passar–, fa com amb les bitlles, un strike. Com a tàctica, personalment, em sembla una mica bèstia.

No demano que no corrin per la carretera. Ni tan sols demano que no ho facin de nit. Només demano que ho facin per l'esquerra –que és per on han d'anar els vianants per carretera, encara que vagin corrent– i, sobretot, ben senyalitzats, amb llums o, almenys, roba reflectant. Vaja, que no se n'estiguin de fer la seva, però com a mínim…

L'histèric de l'Audi

L'altre dia anàvem amb cotxe baixant de Camprodon en direcció a Ripoll. Conduïa una persona amb un parell d'anys de carnet però que, per diverses circumstàncies, en aquest temps ha conduït poc. Per tant, és normal que no tingui la desimboltura que es pot tenir quan acumules quilòmetres. Anava poc a poc, certament, però ni de bon tros fora de la legalitat (per a qui no ho recordi, la velocitat mínima en una via és el 50% de la velocitat màxima; més avall d'això has d'anar tan endins del voral com puguis i amb senyalització de vehicle lent: però no era el cas). Posem que, de mitja, anava a 65/70 per hora en una carretera on el màxim permès són 90 kmh.

Com que en sentit contrari hi havia força trànsit, va passar l'inevitable, es va muntar una mica de cua. Després de passar un parell de rectes on era impossible avançar perquè venien cotxes de cara, en una tercera recta, finalment, van poder passar els que venien darrera. La nostra protagonista va mantenir la velocitat baixa i va facilitar el avançaments. Passa un cotxe, passa un segon i, el tercer, un Audi familiar fosc, passa com un coet tocant el clàxon, com insultant, accelera i, gairebé sense espai abans del final de la recta, avança també els dos cotxes que ens precedien, els que ens havien passat primer. I desapareix.

El cas és que per la tarda vam haver de fer la mateixa ruta, això sí, amb un altre cotxe. I el conduïa la mateixa persona (coi, que vagi agafant experiència i faci quilòmetres!). Es va produir una situació similar, 65/70, cotxes de cara, petita cua, un lloc on, finalment, es pot avançar, passen alguns cotxes i, moooooooc!!, el refotut Audi dels collons*. El mateix familiar gris fosc, amb el mateix estil de conducció i la mateixa demostració d'exquisida educació.

Gentussa com aquesta no n'hi hauria d'haver a la carretera. Gentussa com aquesta és perillosa. D'entrada, cops de clàxon com aquests, poden aclaparar un conductor novell i poden ser causa d'un accident. D'altra banda, pots conduir rapidet (a mi m'agrada), però no pots conduir, com demostrava el de l'Audi, histèric. Si tens pressa, o surts abans o et fots la pressa al cul, que és un bon lloc.

Mentre no es demostri el contrari, tothom que tingui el permís de conduir en vigor té dret a circular, dins els límits legals, per les vies públiques. Que et toca el lent davant?, paciència i comprensió. Tothom té dret a aprendre, i a conduir només se n'aprèn conduint.

És clar que el de l'Audi ja va néixer ensenyat. Si no pot anar una mica menys ràpid, com a mínim, que sigui educat.


--------
*Prevec que alguna vegada em sortirà algun renec més, perquè hi ha gent que se'ls mereix.

AL DE L'AUDI: Si vols demostrar que domines com ningú i que ets ràpid, quedem al Circuit de Catalunya (allà sí que et deixen córrer), amb dos cotxes iguals, i a veure qui dels dos corre més. Això sí, pagues tu, eh, xulo?

Però com a mínim...

Vaig llegir fa poc el llibre "Com evitar un accident de trànsit" (Editorial De Vecchi, 2010) de Miquel Bort Joan. D'acord, ho confesso, el vaig llegir en versió castellana ("Cómo evitar un accidente de tráfico") perquè fins que no el vaig tenir a les mans, ja comprat, en desconeixia la seva existència. Doncs, això, que vaig llegir aquest llibre i em va semblar una lectura molt interessant.

L'autor, mosso d'esquadra i educador vial, amoïnat per l'alta accidentabilitat a les nostres poblacions i carreteres, ens fa tot un seguit de reflexions que podem resumir en una: cal que complim escrupolosament (es-cru-po-lo-sa-ment!) la normativa de trànsit.

L'autor, home amb molta experiència, deu saber que la seva feina és picar ferro fred, que una part molt gran dels transitants –paraula que m'acabo d'inventar i que agrupa tant els conductors de qualsevol mena de vehicle com els vianants– no és tan escrupolosa com ho hauria de ser i que hi ha moltes distraccions i molts "tant se val". Que hi ha massa sovint males actituds.

Les actituds al volant –o al manillar o, senzillament, caminant– són bàsiques. Quants accidents podriem evitar només adoptant una actitud correcta? Crec que la majoria. En aquest bloc comentaré actituds que m'he trobat, que em trobo o que em trobaré al carrer o a la carretera. Males actituds. No faré de Miquel Bort, no picaré ferro fred, no us demanaré que sigueu escrupolosos en tot, però hi ha uns mínims que s'han d'acomplir.

No sigueu uns sants, no sigueu perfectes, però com a mínim...